Anemoscopi mecànic

ANEMOSCOPI MECÀNIC

 Instrument meteorològic que indica: 

1. Si fa vent i d'on ve, 2. La seva intensitat actual i 3. La màxima ventada produïda durant un lapse de temps determinat. No es tracta doncs de l'habitual penell coronat per la figura d'un pollastre, d'un dofí o d'un avió, sinó d'una mànega petita amb diferents funcions.

El disseny és mecànic-analògic, defugint de tota mena de tecnologia digital i es caracteritza per: 1. No fer ús d'energia externa. Ni piles ni cables. 2. No emprar cap dinamo accionada per una hèlice o unes cassoletes com les usades en nàutica, o en estacions meteorològiques comercials. Aquestes exigeixen disposar de línies elèctriques o dispositius Wifi. 3. Tampoc no s'ha volgut recórrer a xips sensors de pressió, doncs es cauria en la mateixa exigència energètica. 4. S'ha exclòs finalment l’ús de tubs de Pitot, per no complicar el disseny i el manteniment. En resum, un equip el més autònom possible i el projecte s'ha portat a terme recuperant materials que l'autor ja tenia en estoc i l'única compra ha estat la mànega i una barra d'acer roscada amb un cost total de cinc euros amb cinquanta. Aprofitar materials propis constitueix un propòsit i un repte personals. La mànega, barretina o mitjó emprada és pròpia de les que hi solen haver als aeròdroms, però s'ha escollit un model força reduït de només 58 cm de llargada i el dispositiu ha esdevingut molt més sensible que el de la fletxa de penell comú. A més té la virtut de indicar si no fa gens de vent, cosa que no està a l'abast d'un penell convencional. El moviment circular-horitzontal de la mànega es transmet a la part inferior per tal de que sigui més visible i confortable per a l'observador. El senyal de la direcció del vent sí que està a càrrec d'una fletxa però aquí disposada també horitzontalment. És un moviment guiat per una barra rodona de PVC que actua de forma similar a la d'una biela. Per a la rosa dels vents s'ha aprofitat la d'un antic penell, ara ja en desús.

 Tot plegat aquest equip aconsegueix una excel·lent sensibilitat atès que aprecia canvis gairebé imperceptibles de la direcció i de la força del vent. La mesura de la intensitat es transmet per mitjà d'una corda fina fixada a la mànega que eleva o abaixa un índex de color blau que assenyala una escala vertical expressada en nusos; o sigui milles marines per hora. La informació de la màxima intensitat esdevinguda l'efectua un segon indicador ara de color roig, que també llisca al llarg de la barra de PVC i queda retinguda en el punt de registre més alt. Els resultats obtinguts han estat més que acceptables i si alguna crítica es pot fer és que quan es presenten ràfegues de vent dur el conjunt fimbreja una mica més del què el dissenyador s'esperava. És una anomalia que tal vegada es podrà arranjar més endavant fent ús de barres prou rígides. Tanmateix, per ara és força satisfactori, si no es tornen a presentar a la meva illa de Menorca conflictes meteorològics tan dramàtics com ho fou l'apocalíptica dana del quinze d'agost proppassat.

Es Mercadal (Menorca) nevat. Febrer 2010

Va constituir tot un esdeveniment atès que a Menorca no se sol produir molt sovint.
Vaig anar fent fotos a mesura que anava nevant i vaig seguir fins que va parar. Entre mig, vaig provar de pujar al Toro, però vaig renunciar quan, en el penúltim revolt, el cotxe em va dir que no seguís; es va fer incontrolable. Vaig ser el primer en intentar-ho i un dels darrers, degut a que els municipals van tallar deseguida la carretera. I van fer be, idò m'imagin que a Sa Roqueta hi ha poques cadenes per a la neu i tot d'una van ser més que recomenables.
Són remarcables l'escena de la brigada tirant sal i de la màquina llevaneus.

Lluna en un cove.

Avui, a les tres de la nit he acabat el son. Què faig i que no faig; he instal·lat la càmera al telescopi i he fet unes fotos astronòmiques. En destaco aquesta de la lluna en quart minvant que abasta menys de la meitat de la superfície del satèl·lit i que mostra detalls de mars, cràters, platges i serralades.

Vegi's que alguns cràters són dobles o tenen dos graons (Copèrnic i Bullialdus) i d'altres o els mateixos presenten un "esquitx" central: una bitlla. Per cert, les de Bullialdus, Alphonsus i Arzachel se'ls veu molt be l'ombra al centre atenent a que el sol il·lumina des d'abaix a la dreta. També es veuen algunes esquerdes (mar Nubium). Com que he quedat satisfet us la ofereixo i me'n vaig a dormir...

Telescopi d'obertura 125mm i f/10. Nombre d'imatges: 200. Càmera: QHY5. Processat: Registax5.

Retratats

Avui, en ple hivern, repassant les platges de Menorca amb el GoogleEarth informàtica i nostàlgicament, he recorregut amb l'ordinador la bellíssima cala de Pregonda on he fondejat tantes vegades. I, tot d’una, augmentant la imatge amb el ratolí, el monitor m’ha mostrat que a l’illot gran apareix una barqueta varada a l’arena que m’ha cridat l’atenció:
La extraordinària resolució d’imatge del Google permet distingir el motor forabord que recorda força el de la meva embarcació!. Això havia de tractar-se d’una simple coincidència, (de Suzukis negres n’hi ha molts) si no fos però, que al costat mateix s’hi veu, un petit veler Laser negligentment bolcat damunt la platja i a pocs metres apareix una ombrel·la de color groc verdós que em sembla familiar: Un escenari com aquell, on a més hi ha un veler immens a la bocana de la cala, jo el tinc present a la meva memòria; l’he viscut fa un any i mig.
No obstant, he pensat que és massa casual que aquella barqueta fos el meu Nus II i, per tal de descartar una idea tan absurda, m’he dirigit immediatament amb la mateixa aplicació cap el punt usual de partida, a Ses Salines de Fornells on jo sempre deixo el cotxe abans d’embarcar-me en el pantalà del Club. I heus ací que allí es veuen aparcats dos cotxes: el meu i el de la meva filla Helena: s’identifiquen clarament.
Però encara em calia certificar-ho documentalment. Posat en contacte amb el meu gendre, m’envia les fotos que ell va disparar aquell 3 del juliol de 2007. Mirant-les i comparant l’evidència es fa del tot palesa: Tots els detalls coincideixen.
Allí era jo amb les meves netes Nina i Gisela, els meus fills Helena i Nani i també na Paula i en Sergi que aquell dia venien a bord. De moment sembla que les persones encara no s’identifiquen amb aquest giny tafaner; tot arribarà.
És a dir, tu benvolgut lector, no saps ni quan ni com que et poden retratar (espiar) des de l’espai i, oh innocent amic, ho ignoraràs. I si no ho ignores, de què et servirà saber-ho?
A mi, de res.

Clicar per augmentar

AFORADOR PER A UNA CISTERNA D’AIGÜES PLUVIALS

Com en molts altres indrets mediterranis de clima sec, a l’illa de Menorca és molt usual que les cases antigues disposin d’un sistema casolà de recollida de l’aigua de la pluja: sa cisterna. Obtinguda i conservada amb cura, la qualitat d’aquesta aigua sol ser molt acceptable i durant molts segles s’ha considerat que era una de les millors i, avui encara i prenent precaucions antipatogèniques freqüents, permet atorgar-li el qualificatiu de potable.
Sol disposar d’unes canalitzacions que, a partir de la teulada de l’edifici, menen l’aigua pluvial a un dipòsit construït habitualment al subsòl. Les canonades presenten uns distribuïdors que permeten dirigir l’aigua, sia al desguàs quan hom creu que la teulada està bruta, sia a la cisterna quan es considera que aquella ja és prou neta per a emmagatzemar-la.
Conseqüentment és important conèixer el nivell de l’aigua recollida; tant per si està massa plena i córrer el risc de sofrir una inundació si se’n segueix recaptant, com si n’hi ha tan poca que la bomba extractora pugui funcionar en sec.
En el cas de ca meua la mesura del nivell es presentava molt dificultosa atès que per fer-ho cal obrir necessàriament el registre que, a més de ser força feixuc, està situat en un indret poc adient, on ni tan sols no és factible d’instal·lar-hi una boia i una corriola amb una corda graduada indicadora.
Per això he dissenyat un dispositiu electrònic consistent en un detector piezoelèctric de pressió connectat a un tub de solament 6mm de diàmetre que, per l’altre extrem, va submergit al fons mateix de la cisterna.
He escollit un sensor diferencial per tal d’obviar els canvis de pressió atmosfèrica que, altrament, afectarien de manera important la lectura.
El senyal elèctric del susdit sensor s’augmenta amb un amplificador operacional, la qual sortida actua sobre un mil·livoltímetre digital que dóna una mesura numèrica.
A més, en aquest punt hi ha uns divisors de tensió i un selector commutable que permeten obtenir tres lectures diferents: nivell en centímetres, percentatge de la capacitat total i volum emmagatzemat en metres cúbics.
L’energia elèctrica s’obté de la xarxa, tot i que no seria gens complicat aconseguir-la mitjançant piles, atenent que el consum és molt baix.
El conjunt pneumàtic/electrònic s’ha ubicat en una petita capsa de fusta (13x19x7cm) pintada a joc amb la cuina de l’habitatge sota la qual es troba la cisterna.
Ah! Per cert, funciona be.

Ocultació de Venus

El proppassat primer de desembre es va produir un fenomen astronòmic interessant: la trajectòria del planeta Venus va coincidir amb la de la Lluna, de tal manera que, durant una hora i mitja, el primer va quedar amagat per la segona. Una mica abans de les cinc del capvespre el planeta va desaparèixer en passar justament per darrera la penombra del nostre satèl·lit. Tenint en compte que aquest es trobava en una fase molt inicial del quart creixent, el planeta es va fer fonedís com per art d’encanteri en una ombra celestial que, a aquella hora, era invisible: meravellós.
Quan després, el planeta va tornar a aparèixer, ho va fer quasi diametralment per l’altre costat de la Lluna (la part il·luminada pel Sol), moment que vaig aprofitar tot brandant el meu petit telescopi i la càmera i l’ordinador i el cronòmetre i un etc. ben llarg
I perquè no vaig fotografiar el prodigiós començament de l’ocultació? Molt senzill: un minut abans de començar la màgica desaparició de Venus va succeir allò tan informàticament sovintejat: l’ordinador es va penjar!
Després les imatges que vaig poder obtenir durant la fase final de l’ocultació veureu que són força dolentes. Com a descàrrec, ho atribueixo a la formidable reverberació de l’aire en un eixample barceloní densament poblat per una colla de ciutadans fredolics que, en apropar-se la nit (un quart i mig de set) i tenir fred, tots a l’hora, engeguem la calefacció.
Afegim que la velocitat de desplaçament de la Lluna i de Venus són molt diferents i, per tant un dels dos astres forçosament ha d’aparèixer borrós o mogut. A vegades tots dos...
Igualment notem que Venus presentava una forma més o menys ovoïdal atès que es trobava en una fase creixent avançada.
Però la poca qualitat dels resultats també és deguda, sens dubte, a la meva encara minsa destresa astronòmica.
Amb tot, com que el fenomen no es repetirà en molt de temps, no me’n puc estar de penjar-les al bloc: Són grups seqüencials que espero poder millorar d'aquí cinc anys.

Jupy, per als amics.

Si un dia puc treballar sense pol·lució, sense contaminació lumínica, amb una càmera de color i, sobretot, amb més experiència, llavors la imatge serà millor. Massa requisits? Hom veurà.
De moment això és el que hi ha: el gran planeta i els seus principals satèl·lits. D'esquerra a dreta: Ganímedes, Calisto, Europa, Júpiter i Ío.