Instrument meteorològic que indica:
1. Si fa vent i d'on ve,
2. La seva intensitat actual i 3. La màxima ventada produïda durant un lapse de
temps determinat. No es tracta doncs de l'habitual penell coronat per la figura
d'un pollastre, d'un dofí o d'un avió, sinó d'una mànega petita amb diferents
funcions.
El disseny és mecànic-analògic, defugint de tota mena de tecnologia digital i es
caracteritza per: 1. No fer ús d'energia externa. Ni piles ni cables. 2. No
emprar cap dinamo accionada per una hèlice o unes cassoletes com les usades en
nàutica, o en estacions meteorològiques comercials. Aquestes exigeixen disposar
de línies elèctriques o dispositius Wifi. 3. Tampoc no s'ha volgut recórrer a
xips sensors de pressió, doncs es cauria en la mateixa exigència energètica. 4.
S'ha exclòs finalment l’ús de tubs de Pitot, per no complicar el disseny i el
manteniment. En resum, un equip el més autònom possible i el projecte s'ha
portat a terme recuperant materials que l'autor ja tenia en estoc i l'única
compra ha estat la mànega i una barra d'acer roscada amb un cost total de cinc
euros amb cinquanta. Aprofitar materials propis constitueix un propòsit i un
repte personals. La mànega, barretina o mitjó emprada és pròpia de les que hi
solen haver als aeròdroms, però s'ha escollit un model força reduït de només 58
cm de llargada i el dispositiu ha esdevingut molt més sensible que el de la
fletxa de penell comú. A més té la virtut de indicar si no fa gens de vent, cosa
que no està a l'abast d'un penell convencional. El moviment circular-horitzontal
de la mànega es transmet a la part inferior per tal de que sigui més visible i
confortable per a l'observador. El senyal de la direcció del vent sí que està a
càrrec d'una fletxa però aquí disposada també horitzontalment. És un moviment
guiat per una barra rodona de PVC que actua de forma similar a la d'una biela.
Per a la rosa dels vents s'ha aprofitat la d'un antic penell, ara ja en desús.
Tot plegat aquest equip aconsegueix una excel·lent sensibilitat atès que aprecia
canvis gairebé imperceptibles de la direcció i de la força del vent. La mesura
de la intensitat es transmet per mitjà d'una corda fina fixada a la mànega que
eleva o abaixa un índex de color blau que assenyala una escala vertical
expressada en nusos; o sigui milles marines per hora. La informació de la màxima
intensitat esdevinguda l'efectua un segon indicador ara de color roig, que també
llisca al llarg de la barra de PVC i queda retinguda en el punt de registre més
alt. Els resultats obtinguts han estat més que acceptables i si alguna crítica
es pot fer és que quan es presenten ràfegues de vent dur el conjunt fimbreja una
mica més del què el dissenyador s'esperava. És una anomalia que tal vegada es
podrà arranjar més endavant fent ús de barres prou rígides. Tanmateix, per ara
és força satisfactori, si no es tornen a presentar a la meva illa de Menorca
conflictes meteorològics tan dramàtics com ho fou l'apocalíptica dana del quinze
d'agost proppassat.
