Tot destriant

Es Mercadal (Menorca) nevat. Febrer 2010

2010-02-18T18:27:00.009+01:00

Va constituir tot un esdeveniment atès que a Menorca no se sol produir molt sovint.
Vaig anar fent fotos a mesura que anava nevant i vaig seguir fins que va parar. Entre mig, vaig provar de pujar al Toro, però vaig renunciar quan, en el penúltim revolt, el cotxe em va dir que no seguís; es va fer incontrolable. Vaig ser el primer en intentar-ho i un dels darrers, degut a que els municipals van tallar deseguida la carretera. I van fer be, idò m'imagin que a Sa Roqueta hi ha poques cadenes per a la neu i tot d'una van ser més que recomenables.
Són remarcables l'escena de la brigada tirant sal i de la màquina llevaneus.

Lluna en un cove.

2009-10-11T13:19:00.012+02:00

Avui, a les tres de la nit he acabat el son. Què faig i que no faig; he instal·lat la càmera al telescopi i he fet unes fotos astronòmiques. En destaco aquesta de la lluna en quart minvant que abasta menys de la meitat de la superfície del satèl·lit i que mostra detalls de mars, cràters, platges i serralades.

Vegi's que alguns cràters són dobles o tenen dos graons (Copèrnic i Bullialdus) i d'altres o els mateixos presenten un "esquitx" central: una bitlla. Per cert, les de Bullialdus, Alphonsus i Arzachel se'ls veu molt be l'ombra al centre atenent a que el sol il·lumina des d'abaix a la dreta. També es veuen algunes esquerdes (mar Nubium). Com que he quedat satisfet us la ofereixo i me'n vaig a dormir...

Telescopi d'obertura 125mm i f/10. Nombre d'imatges: 200. Càmera: QHY5. Processat: Registax5.

Retratats

2009-02-22T20:40:00.015+01:00

Avui, en ple hivern, repassant les platges de Menorca amb el GoogleEarth informàtica i nostàlgicament, he recorregut amb l'ordinador la bellíssima cala de Pregonda on he fondejat tantes vegades. I, tot d’una, augmentant la imatge amb el ratolí, el monitor m’ha mostrat que a l’illot gran apareix una barqueta varada a l’arena que m’ha cridat l’atenció:
La extraordinària resolució d’imatge del Google permet distingir el motor forabord que recorda força el de la meva embarcació!. Això havia de tractar-se d’una simple coincidència, (de Suzukis negres n’hi ha molts) si no fos però, que al costat mateix s’hi veu, un petit veler Laser negligentment bolcat damunt la platja i a pocs metres apareix una ombrel·la de color groc verdós que em sembla familiar: Un escenari com aquell, on a més hi ha un veler immens a la bocana de la cala, jo el tinc present a la meva memòria; l’he viscut fa un any i mig.
No obstant, he pensat que és massa casual que aquella barqueta fos el meu Nus II i, per tal de descartar una idea tan absurda, m’he dirigit immediatament amb la mateixa aplicació cap el punt usual de partida, a Ses Salines de Fornells on jo sempre deixo el cotxe abans d’embarcar-me en el pantalà del Club. I heus ací que allí es veuen aparcats dos cotxes: el meu i el de la meva filla Helena: s’identifiquen clarament.
Però encara em calia certificar-ho documentalment. Posat en contacte amb el meu gendre, m’envia les fotos que ell va disparar aquell 3 del juliol de 2007. Mirant-les i comparant l’evidència es fa del tot palesa: Tots els detalls coincideixen.
Allí era jo amb les meves netes Nina i Gisela, els meus fills Helena i Nani i també na Paula i en Sergi que aquell dia venien a bord. De moment sembla que les persones encara no s’identifiquen amb aquest giny tafaner; tot arribarà.
És a dir, tu benvolgut lector, no saps ni quan ni com que et poden retratar (espiar) des de l’espai i, oh innocent amic, ho ignoraràs. I si no ho ignores, de què et servirà saber-ho?
A mi, de res.

Clicar per augmentar

AFORADOR PER A UNA CISTERNA D’AIGÜES PLUVIALS

2009-02-09T07:08:00.009+01:00

Com en molts altres indrets mediterranis de clima sec, a l’illa de Menorca és molt usual que les cases antigues disposin d’un sistema casolà de recollida de l’aigua de la pluja: sa cisterna. Obtinguda i conservada amb cura, la qualitat d’aquesta aigua sol ser molt acceptable i durant molts segles s’ha considerat que era una de les millors i, avui encara i prenent precaucions antipatogèniques freqüents, permet atorgar-li el qualificatiu de potable.
Sol disposar d’unes canalitzacions que, a partir de la teulada de l’edifici, menen l’aigua pluvial a un dipòsit construït habitualment al subsòl. Les canonades presenten uns distribuïdors que permeten dirigir l’aigua, sia al desguàs quan hom creu que la teulada està bruta, sia a la cisterna quan es considera que aquella ja és prou neta per a emmagatzemar-la.
Conseqüentment és important conèixer el nivell de l’aigua recollida; tant per si està massa plena i córrer el risc de sofrir una inundació si se’n segueix recaptant, com si n’hi ha tan poca que la bomba extractora pugui funcionar en sec.
En el cas de ca meua la mesura del nivell es presentava molt dificultosa atès que per fer-ho cal obrir necessàriament el registre que, a més de ser força feixuc, està situat en un indret poc adient, on ni tan sols no és factible d’instal·lar-hi una boia i una corriola amb una corda graduada indicadora.
Per això he dissenyat un dispositiu electrònic consistent en un detector piezoelèctric de pressió connectat a un tub de solament 6mm de diàmetre que, per l’altre extrem, va submergit al fons mateix de la cisterna.
He escollit un sensor diferencial per tal d’obviar els canvis de pressió atmosfèrica que, altrament, afectarien de manera important la lectura.
El senyal elèctric del susdit sensor s’augmenta amb un amplificador operacional, la qual sortida actua sobre un mil·livoltímetre digital que dóna una mesura numèrica.
A més, en aquest punt hi ha uns divisors de tensió i un selector commutable que permeten obtenir tres lectures diferents: nivell en centímetres, percentatge de la capacitat total i volum emmagatzemat en metres cúbics.
L’energia elèctrica s’obté de la xarxa, tot i que no seria gens complicat aconseguir-la mitjançant piles, atenent que el consum és molt baix.
El conjunt pneumàtic/electrònic s’ha ubicat en una petita capsa de fusta (13x19x7cm) pintada a joc amb la cuina de l’habitatge sota la qual es troba la cisterna.
Ah! Per cert, funciona be.

Ocultació de Venus

2008-12-06T08:24:00.007+01:00

El proppassat primer de desembre es va produir un fenomen astronòmic interessant: la trajectòria del planeta Venus va coincidir amb la de la Lluna, de tal manera que, durant una hora i mitja, el primer va quedar amagat per la segona. Una mica abans de les cinc del capvespre el planeta va desaparèixer en passar justament per darrera la penombra del nostre satèl·lit. Tenint en compte que aquest es trobava en una fase molt inicial del quart creixent, el planeta es va fer fonedís com per art d’encanteri en una ombra celestial que, a aquella hora, era invisible: meravellós.
Quan després, el planeta va tornar a aparèixer, ho va fer quasi diametralment per l’altre costat de la Lluna (la part il·luminada pel Sol), moment que vaig aprofitar tot brandant el meu petit telescopi i la càmera i l’ordinador i el cronòmetre i un etc. ben llarg
I perquè no vaig fotografiar el prodigiós començament de l’ocultació? Molt senzill: un minut abans de començar la màgica desaparició de Venus va succeir allò tan informàticament sovintejat: l’ordinador es va penjar!
Després les imatges que vaig poder obtenir durant la fase final de l’ocultació veureu que són força dolentes. Com a descàrrec, ho atribueixo a la formidable reverberació de l’aire en un eixample barceloní densament poblat per una colla de ciutadans fredolics que, en apropar-se la nit (un quart i mig de set) i tenir fred, tots a l’hora, engeguem la calefacció.
Afegim que la velocitat de desplaçament de la Lluna i de Venus són molt diferents i, per tant un dels dos astres forçosament ha d’aparèixer borrós o mogut. A vegades tots dos...
Igualment notem que Venus presentava una forma més o menys ovoïdal atès que es trobava en una fase creixent avançada.
Però la poca qualitat dels resultats també és deguda, sens dubte, a la meva encara minsa destresa astronòmica.
Amb tot, com que el fenomen no es repetirà en molt de temps, no me’n puc estar de penjar-les al bloc: Són grups seqüencials que espero poder millorar d'aquí cinc anys.

Jupy, per als amics.

2008-10-22T13:28:00.009+02:00

Si un dia puc treballar sense pol·lució, sense contaminació lumínica, amb una càmera de color i, sobretot, amb més experiència, llavors la imatge serà millor. Massa requisits? Hom veurà.
De moment això és el que hi ha: el gran planeta i els seus principals satèl·lits. D'esquerra a dreta: Ganímedes, Calisto, Europa, Júpiter i Ío.

Tot repassant el cel

2008-10-09T08:16:00.010+02:00

Quan tenia catorze o quinze anys, vaig començar a interessar-me pel microcosmos i a familiaritzar-me amb l’ús de lupes i microscopis més o menys rudimentaris. A partir dels trenta anys, i per a la resta de la meva vida professional, vaig tenir la sort de trobar una feina que m’exigia utilitzar magnífics microscopis òptics i microscopis electrònics de la gamma alta. Sempre o quasi sempre en aplicacions de caràcter biològic.

És a dir, que he estat força més de mig segle examinant petiteses i ara, ja en la senectut i ben jubilat, m’adono que he limitat l'examen del món quasi exclusivament a prendre una sola direcció: cap avall. Les menudalles. Em manca, doncs, contemplar les coses immenses: el firmament. Fins ara no m'adonc que, d'aquest món, no sols m’és menester veure còm estem composats, sinó també contemplar què és el que nosaltres mateixos composem.

Ara em cal l’altra via de contemplació i, si pot ser, que em segueixi donant aquell mateix gaudi i també aquella matèria de meditació. L’astronomia, tal vegada, em doni l’emoció misteriosa de mirar i de pensar en un espai sense horitzó. En definitiva, que no em puc permetre perdre més temps tan mancat d’esguards sorprenents com estic.

Mireu què m’ha costat dir senzillament que m'he comprat un telescopi.

Tot i que el meu sou de jubilat ha limitat enormement les característiques de l'instrument, n'estic ufanós; si més no adelerat, esperant que marxin els persistents núvols que enterboleixen el cel quasi cada nit des del dia mateix que vaig adquirir el meu petit però flamant telescopi (fig. 1). Passo doncs a descriure l’equip que, tot plegat, pesa uns 20 quilos:

- És un telescopi catadiòptric Schmidt-Cassegrain de la marca Celestron, model 5SE.
- El mirall principal de 125mm i 1250mm de distància focal.
- Duu un ocular de 25mm i un altre excel·lent que en fa uns 16 procedent d'un vell microscopi.
- Una lent de Barlow apocromàtica de 2X.
- Una càmera CCD model QHY5 en blanc i negre que és un gran obsequi del meu inefable amic Ramon Rius.
- Amb aquesta dotació puc procedir a l'examen celestial amb uns augments d'imatge entre 50X i 160X. Encara que podria arribar als 250X.
- Té un trípode força estable que incorpora un tascó regulable que permet convertir la muntura altazimutal en equatorial (la més recomenable).
- El control dels motors va gestionat per un computador que, amb més de 38.000 objectes estel·lars amb llurs coordenades memoritzades, guia la ullera automàticament, si vols, seguint unes rutes preestablertes i fa un munt de coses més que ja aniré aprenent.

Així doncs, amb aquest instrument per enfocar estrelles, planetes, asteroides, nebuloses, etc. pràcticament no cal conèixer el planisferi celest ni les constel·lacions. No cal saber-ho però ho vas aprenent necessàriament. És evident que sóc encara i per molt de temps seré un aprenent d’amateur. No em fa vergonya dir-ho, però em sembla que aniré perfeccionar-me tot xalant de l’espectacle. La primera nit de tenir-lo, (tot just després de desempaquetar-lo) el 17 de setembre, hi havia pocs núvols i la lluna estava en quart creixent. No vaig poder resistir-me de mirar els seus mars i cràters. Encara més, vaig agafar la meva senzilla càmera digital de 5 MB i 6 anys i, sostenint-la a mà davant l'ocular, vaig disparar mitja dotzena de fotos de les quals us en mostro una (fig. 2). Sé que n'heu vist de molt millors però va ser "la meva primera" i, quan ja sàpiga emprar la càmera CCD us en presentaré més i millors. Possiblement seran del planeta Júpiter que sempre és la segona cosa que guaita un aprenent a afeccionat. Aprenent però entusiasmat.

Una altra faceta del meu interès serà contemplar cúmuls i nebuloses, però heus ací que fins ara he vist molts núvols i ben poques nebuloses...

Penell amb quadrant vertical

2008-05-29T07:04:00.014+02:00

Són ben pocs els penells que permeten conèixer la direcció de vent amb prou precisió; més que res degut a un error que està en funció de la posició de l'observador.

Per aquesta causa vaig construir aquest instrument que presenta un quadrant vertical i facilita força la lectura del meteor. Aquest disc s'orienta de cara a l'indret més favorable per a la visió (en el nostre cas la porta del jardí) i així es pot precisar la provinença del vent en setzaus de cercle. Per exemple: NNE, ENE, E, ESE, SSE, etc. Molta més exactitud que per a un penell corrent i la mateixa que ofereixen molts equips meteorològics electrònics.

Si ha afegit un anemòmetre de pèndul graduat en l'escala de Beaufort.

En les fotos veiem: A. Vent de procedència ESE i de força 2.

B. Els engranatges dentats helicoïdals que converteixen el moviment vertical en horitzontal.

En la construcció s'ha emprat bronze, inox i metacrilat; materials prou resistents a la intempèrie.

Rellotge de sol útil.

2008-05-09T10:37:00.001+02:00

La meva afecció als rellotges de sol, dels quals n’he construït com una dotzena, m’ha portat recentment a dissenyar-ne i construir-ne un: el quadrant solar de lectura directa, del qual me’n sento molt satisfet. Si més no, atenent a que és capaç de mostrar l’hora mitjana oficial o hora civil, amb una precisió suficient com per ajustar al minut un altre rellotge “no solar” que s’hagi aturat.
En la gran majoria de casos, quan un profà en la matèria* consulta l’hora en un rellotge de sol, comprova que l’ombra solar de l’estil (o gnòmon) no sembla anar gaire be:
- o no marca l’hora civil (la oficial) en la gran majoria de rellotges senzills, i pot errar més d’un quart en la millor de les condicions. (A vegades, més d’una hora! en un quadrant ben construït).
- o que per arribar a la correcció i tenir l’hora “real” l’esmentat profà es faci un garbuix per haver de sumar o restar uns valors d’una taula adjunta (si és que l’aparell la incorpora) o d’haver de seguir unes corbes força complicades en forma de vuit dibuixades damunt el quadrant.
Fins i tot es pot haver d’esperar que siguin les 12 del migdia (d’avui o de l’endemà si ja han passat) per obtenir aital correcció.
El resultat sol ser que la majoria dels no-iniciats s’atipen aviat d’aquell artilugi de factura tan arcaica i fugen de l’indret amb la única, però gran satisfacció, de saber-se posseïdors d’uns rellotges de canell que indiquen l’hora d’una manera molt millor.
Per altra banda, la precisió de la lectura horària sol ser decebedora, atès que, consultant un quadrant solar, no es poden arribar a apreciar els minuts horaris. Ni tan sols hi estan dibuixats.
És per això que, ajudat pel meu amic Ramon Rius, he calculat i realitzat un rellotge de sol que no necessita aritmètica per deduir l’hora “real”. Que no cal afegir o restar uns minuts obtinguts per l’anomenada equació del temps, ni tampoc uns altres minuts corresponents a la longitud geogràfica de la posició en que ens trobem respecte del meridià zero.
En el meu aparell no es calcula res, ni tan sols és menester tenir en compte si és estiu o és hivern per afegir o treure l’hora o les dues hores que, dos cops per any, les nostres autoritats (que ens tutel·len) ens fan modificar tots i cadascun dels nostres rellotges.
En el quadrant solar que descric tot està previst: se l’observa i es llegeix l’hora de manera directa.
Descriptivament, es tracta d’un quadrant horitzontal suportat per un pedestal cilíndric (fig. 1) L’estil (o gnòmon) que projecta l’ombra és un fil de niló de 0,7mm de diàmetre, prou prim com per produir una imatge fosca ben estilitzada (fig. 2).
Conté un engranatge accionat per un vis-sens-fi que li confereix una inclinació ajustable al voltant d’un eix paral·lel al de rotació terrestre. I aquest és el dispositiu que corregeix el decalatge horari (fig. 3). És el quid de la qüestió.
Quant a la precisió, vull indicar que el quadrant està gravat amb tots els minuts horaris des de les 5h45 del matí fins les 8h15 del vespre. I, d’ençà que el vaig instal·lar, ja fa un any fins avui, l’artilugi ha indicat l’hora amb una tolerància de ±1 minut.
L’única necessitat que presenta aquest rellotge de sol és que una vegada o dues per setmana, cal retocar un disc situat sota el quadrant calibrat amb els dies de l’any per fer-lo coincidir amb la data actual (fig. 4).
Per facilitar aquesta operació, el quadrant també incorpora un calendari solar compost per unes corbes dibuixades en la part inferior i un con agut en posició vertical que fa que l’ombra de la punta ens assenyali sempre la data aproximada en que ens trobem (fig. 3).
Això sí, el funcionament del rellotge requereix (com tots) que es compleixi una condició sine qua non: que faci sol.

Vostre, Robert.

A useful sundial
I am working in some sundials with capability of indicate civil time directly.
Till now, I have made a horizontal inclining sundial what, meanwhile a gear wheel and a worm gear, the complete device turns around the stylus and, therefore, parallel to the earth axis.
By means this tilt, the observer don’t needs calculation. Both time equation and the site’s geographic longitude are automatically corrected.
Solely must be necessary -two times per week- adjust a dial button to fix the year’s day. For this reason the system likewise incorporates a solar calendar with sufficient precision for this fitting.
To set forward the sundial one or two hours to put at legal time, is only necessary tilt the quadrant until some marks that indicates summer, winter or solar horary.
The apparatus build at the moment, gives a precision of ±1 minute lengthwise of one year.

Robert.

Fig. 1

Fig. 2

Fig. 3

Fig. 4

Fig. 1. Vista general. General view.
Fig. 2. Hora: Les 8, 33 del matí del dia 26 d’abril. Time: 8 hours, 33 minutes a.m. of April 26th.
Fig. 3. Detall dels engranatges i els visos d’ajust del sistema. Support gears and adjusting screws of the system.
Fig. 4. El dispositiu corrector solidari del vis-sens-fi. See the corrector of time equation.

* La ciència que estudia i permet el càlcul dels quadrants o rellotges solars s’anomena gnomònica.