Ocultació de Venus

El proppassat primer de desembre es va produir un fenomen astronòmic interessant: la trajectòria del planeta Venus va coincidir amb la de la Lluna, de tal manera que, durant una hora i mitja, el primer va quedar amagat per la segona. Una mica abans de les cinc del capvespre el planeta va desaparèixer en passar justament per darrera la penombra del nostre satèl·lit. Tenint en compte que aquest es trobava en una fase molt inicial del quart creixent, el planeta es va fer fonedís com per art d’encanteri en una ombra celestial que, a aquella hora, era invisible: meravellós.
Quan després, el planeta va tornar a aparèixer, ho va fer quasi diametralment per l’altre costat de la Lluna (la part il·luminada pel Sol), moment que vaig aprofitar tot brandant el meu petit telescopi i la càmera i l’ordinador i el cronòmetre i un etc. ben llarg
I perquè no vaig fotografiar el prodigiós començament de l’ocultació? Molt senzill: un minut abans de començar la màgica desaparició de Venus va succeir allò tan informàticament sovintejat: l’ordinador es va penjar!
Després les imatges que vaig poder obtenir durant la fase final de l’ocultació veureu que són força dolentes. Com a descàrrec, ho atribueixo a la formidable reverberació de l’aire en un eixample barceloní densament poblat per una colla de ciutadans fredolics que, en apropar-se la nit (un quart i mig de set) i tenir fred, tots a l’hora, engeguem la calefacció.
Afegim que la velocitat de desplaçament de la Lluna i de Venus són molt diferents i, per tant un dels dos astres forçosament ha d’aparèixer borrós o mogut. A vegades tots dos...
Igualment notem que Venus presentava una forma més o menys ovoïdal atès que es trobava en una fase creixent avançada.
Però la poca qualitat dels resultats també és deguda, sens dubte, a la meva encara minsa destresa astronòmica.
Amb tot, com que el fenomen no es repetirà en molt de temps, no me’n puc estar de penjar-les al bloc: Són grups seqüencials que espero poder millorar d'aquí cinc anys.

Jupy, per als amics.

Si un dia puc treballar sense pol·lució, sense contaminació lumínica, amb una càmera de color i, sobretot, amb més experiència, llavors la imatge serà millor. Massa requisits? Hom veurà.
De moment això és el que hi ha: el gran planeta i els seus principals satèl·lits. D'esquerra a dreta: Ganímedes, Calisto, Europa, Júpiter i Ío.

Tot repassant el cel

Quan tenia catorze o quinze anys, vaig començar a interessar-me pel microcosmos i a familiaritzar-me amb l’ús de lupes i microscopis més o menys rudimentaris. A partir dels trenta anys, i per a la resta de la meva vida professional, vaig tenir la sort de trobar una feina que m’exigia utilitzar magnífics microscopis òptics i microscopis electrònics de la gamma alta. Sempre o quasi sempre en aplicacions de caràcter biològic.

És a dir, que he estat força més de mig segle examinant petiteses i ara, ja en la senectut i ben jubilat, m’adono que he limitat l'examen del món quasi exclusivament a prendre una sola direcció: cap avall. Les menudalles. Em manca, doncs, contemplar les coses immenses: el firmament. Fins ara no m'adonc que, d'aquest món, no sols m’és menester veure còm estem composats, sinó també contemplar què és el que nosaltres mateixos composem.

Ara em cal l’altra via de contemplació i, si pot ser, que em segueixi donant aquell mateix gaudi i també aquella matèria de meditació. L’astronomia, tal vegada, em doni l’emoció misteriosa de mirar i de pensar en un espai sense horitzó. En definitiva, que no em puc permetre perdre més temps tan mancat d’esguards sorprenents com estic.

Mireu què m’ha costat dir senzillament que m'he comprat un telescopi.

Tot i que el meu sou de jubilat ha limitat enormement les característiques de l'instrument, n'estic ufanós; si més no adelerat, esperant que marxin els persistents núvols que enterboleixen el cel quasi cada nit des del dia mateix que vaig adquirir el meu petit però flamant telescopi (fig. 1). Passo doncs a descriure l’equip que, tot plegat, pesa uns 20 quilos:

- És un telescopi catadiòptric Schmidt-Cassegrain de la marca Celestron, model 5SE.
- El mirall principal de 125mm i 1250mm de distància focal.
- Duu un ocular de 25mm i un altre excel·lent que en fa uns 16 procedent d'un vell microscopi.
- Una lent de Barlow apocromàtica de 2X.
- Una càmera CCD model QHY5 en blanc i negre que és un gran obsequi del meu inefable amic Ramon Rius.
- Amb aquesta dotació puc procedir a l'examen celestial amb uns augments d'imatge entre 50X i 160X. Encara que podria arribar als 250X.
- Té un trípode força estable que incorpora un tascó regulable que permet convertir la muntura altazimutal en equatorial (la més recomenable).
- El control dels motors va gestionat per un computador que, amb més de 38.000 objectes estel·lars amb llurs coordenades memoritzades, guia la ullera automàticament, si vols, seguint unes rutes preestablertes i fa un munt de coses més que ja aniré aprenent.

Així doncs, amb aquest instrument per enfocar estrelles, planetes, asteroides, nebuloses, etc. pràcticament no cal conèixer el planisferi celest ni les constel·lacions. No cal saber-ho però ho vas aprenent necessàriament. És evident que sóc encara i per molt de temps seré un aprenent d’amateur. No em fa vergonya dir-ho, però em sembla que aniré perfeccionar-me tot xalant de l’espectacle. La primera nit de tenir-lo, (tot just després de desempaquetar-lo) el 17 de setembre, hi havia pocs núvols i la lluna estava en quart creixent. No vaig poder resistir-me de mirar els seus mars i cràters. Encara més, vaig agafar la meva senzilla càmera digital de 5 MB i 6 anys i, sostenint-la a mà davant l'ocular, vaig disparar mitja dotzena de fotos de les quals us en mostro una (fig. 2). Sé que n'heu vist de molt millors però va ser "la meva primera" i, quan ja sàpiga emprar la càmera CCD us en presentaré més i millors. Possiblement seran del planeta Júpiter que sempre és la segona cosa que guaita un aprenent a afeccionat. Aprenent però entusiasmat.

Una altra faceta del meu interès serà contemplar cúmuls i nebuloses, però heus ací que fins ara he vist molts núvols i ben poques nebuloses...

Penell amb quadrant vertical

Són ben pocs els penells que permeten conèixer la direcció de vent amb prou precisió; més que res degut a un error que està en funció de la posició de l'observador.

Per aquesta causa vaig construir aquest instrument que presenta un quadrant vertical i facilita força la lectura del meteor. Aquest disc s'orienta de cara a l'indret més favorable per a la visió (en el nostre cas la porta del jardí) i així es pot precisar la provinença del vent en setzaus de cercle. Per exemple: NNE, ENE, E, ESE, SSE, etc. Molta més exactitud que per a un penell corrent i la mateixa que ofereixen molts equips meteorològics electrònics.

Si ha afegit un anemòmetre de pèndul graduat en l'escala de Beaufort.

En les fotos veiem: A. Vent de procedència ESE i de força 2.

B. Els engranatges dentats helicoïdals que converteixen el moviment vertical en horitzontal.

En la construcció s'ha emprat bronze, inox i metacrilat; materials prou resistents a la intempèrie.

Rellotge de sol útil.

La meva afecció als rellotges de sol, dels quals n’he construït com una dotzena, m’ha portat recentment a dissenyar-ne i construir-ne un: el quadrant solar de lectura directa, del qual me’n sento molt satisfet. Si més no, atenent a que és capaç de mostrar l’hora mitjana oficial o hora civil, amb una precisió suficient com per ajustar al minut un altre rellotge “no solar” que s’hagi aturat.
En la gran majoria de casos, quan un profà en la matèria* consulta l’hora en un rellotge de sol, comprova que l’ombra solar de l’estil (o gnòmon) no sembla anar gaire be:
- o no marca l’hora civil (la oficial) en la gran majoria de rellotges senzills, i pot errar més d’un quart en la millor de les condicions. (A vegades, més d’una hora! en un quadrant ben construït).
- o que per arribar a la correcció i tenir l’hora “real” l’esmentat profà es faci un garbuix per haver de sumar o restar uns valors d’una taula adjunta (si és que l’aparell la incorpora) o d’haver de seguir unes corbes força complicades en forma de vuit dibuixades damunt el quadrant.
Fins i tot es pot haver d’esperar que siguin les 12 del migdia (d’avui o de l’endemà si ja han passat) per obtenir aital correcció.
El resultat sol ser que la majoria dels no-iniciats s’atipen aviat d’aquell artilugi de factura tan arcaica i fugen de l’indret amb la única, però gran satisfacció, de saber-se posseïdors d’uns rellotges de canell que indiquen l’hora d’una manera molt millor.
Per altra banda, la precisió de la lectura horària sol ser decebedora, atès que, consultant un quadrant solar, no es poden arribar a apreciar els minuts horaris. Ni tan sols hi estan dibuixats.
És per això que, ajudat pel meu amic Ramon Rius, he calculat i realitzat un rellotge de sol que no necessita aritmètica per deduir l’hora “real”. Que no cal afegir o restar uns minuts obtinguts per l’anomenada equació del temps, ni tampoc uns altres minuts corresponents a la longitud geogràfica de la posició en que ens trobem respecte del meridià zero.
En el meu aparell no es calcula res, ni tan sols és menester tenir en compte si és estiu o és hivern per afegir o treure l’hora o les dues hores que, dos cops per any, les nostres autoritats (que ens tutel·len) ens fan modificar tots i cadascun dels nostres rellotges.
En el quadrant solar que descric tot està previst: se l’observa i es llegeix l’hora de manera directa.
Descriptivament, es tracta d’un quadrant horitzontal suportat per un pedestal cilíndric (fig. 1) L’estil (o gnòmon) que projecta l’ombra és un fil de niló de 0,7mm de diàmetre, prou prim com per produir una imatge fosca ben estilitzada (fig. 2).
Conté un engranatge accionat per un vis-sens-fi que li confereix una inclinació ajustable al voltant d’un eix paral·lel al de rotació terrestre. I aquest és el dispositiu que corregeix el decalatge horari (fig. 3). És el quid de la qüestió.
Quant a la precisió, vull indicar que el quadrant està gravat amb tots els minuts horaris des de les 5h45 del matí fins les 8h15 del vespre. I, d’ençà que el vaig instal·lar, ja fa un any fins avui, l’artilugi ha indicat l’hora amb una tolerància de ±1 minut.
L’única necessitat que presenta aquest rellotge de sol és que una vegada o dues per setmana, cal retocar un disc situat sota el quadrant calibrat amb els dies de l’any per fer-lo coincidir amb la data actual (fig. 4).
Per facilitar aquesta operació, el quadrant també incorpora un calendari solar compost per unes corbes dibuixades en la part inferior i un con agut en posició vertical que fa que l’ombra de la punta ens assenyali sempre la data aproximada en que ens trobem (fig. 3).
Això sí, el funcionament del rellotge requereix (com tots) que es compleixi una condició sine qua non: que faci sol.

Vostre, Robert.

A useful sundial
I am working in some sundials with capability of indicate civil time directly.
Till now, I have made a horizontal inclining sundial what, meanwhile a gear wheel and a worm gear, the complete device turns around the stylus and, therefore, parallel to the earth axis.
By means this tilt, the observer don’t needs calculation. Both time equation and the site’s geographic longitude are automatically corrected.
Solely must be necessary -two times per week- adjust a dial button to fix the year’s day. For this reason the system likewise incorporates a solar calendar with sufficient precision for this fitting.
To set forward the sundial one or two hours to put at legal time, is only necessary tilt the quadrant until some marks that indicates summer, winter or solar horary.
The apparatus build at the moment, gives a precision of ±1 minute lengthwise of one year.

Robert.

Fig. 1

Fig. 2

Fig. 3

Fig. 4

Fig. 1. Vista general. General view.
Fig. 2. Hora: Les 8, 33 del matí del dia 26 d’abril. Time: 8 hours, 33 minutes a.m. of April 26th.
Fig. 3. Detall dels engranatges i els visos d’ajust del sistema. Support gears and adjusting screws of the system.
Fig. 4. El dispositiu corrector solidari del vis-sens-fi. See the corrector of time equation.


* La ciència que estudia i permet el càlcul dels quadrants o rellotges solars s’anomena gnomònica.