Quan tenia catorze o quinze anys, vaig començar a interessar-me pel microcosmos i a familiaritzar-me amb l’ús de lupes i microscopis més o menys rudimentaris. A partir dels trenta anys, i per a la resta de la meva vida professional, vaig tenir la sort de trobar una feina que m’exigia utilitzar magnífics microscopis òptics i microscopis electrònics de la gamma alta. Sempre o quasi sempre en aplicacions de caràcter biològic.
És a dir, que he estat força més de mig segle examinant petiteses i ara, ja en la senectut i ben jubilat, m’adono que he limitat l'examen del món quasi exclusivament a prendre una sola direcció: cap avall. Les menudalles. Em manca, doncs, contemplar les coses immenses: el firmament. Fins ara no m'adonc que, d'aquest món, no sols m’és menester veure còm estem composats, sinó també contemplar què és el que nosaltres mateixos composem.
Ara em cal l’altra via de contemplació i, si pot ser, que em segueixi donant aquell mateix gaudi i també aquella matèria de meditació. L’astronomia, tal vegada, em doni l’emoció misteriosa de mirar i de pensar en un espai sense horitzó. En definitiva, que no em puc permetre perdre més temps tan mancat d’esguards sorprenents com estic.
Mireu què m’ha costat dir senzillament que
m'he comprat un telescopi.
Tot i que el meu sou de jubilat ha limitat enormement les característiques de l'instrument, n'estic ufanós; si més no adelerat, esperant que marxin els persistents núvols que enterboleixen el cel quasi cada nit des del dia mateix que vaig adquirir el meu petit però flamant telescopi (fig. 1). Passo doncs a descriure l’equip que, tot plegat, pesa uns 20 quilos:
- És un telescopi catadiòptric
Schmidt-Cassegrain de la marca
Celestron, model
5SE.
- El mirall principal de 125mm i 1250mm de distància focal.
- Duu un ocular de 25mm i un altre excel·lent que en fa uns 16 procedent d'un vell microscopi.
- Una lent de
Barlow apocromàtica de 2X.
- Una càmera
CCD model
QHY5 en blanc i negre que és un gran obsequi del meu inefable amic Ramon Rius.
- Amb aquesta dotació puc procedir a l'examen celestial amb uns augments d'imatge entre 50X i 160X. Encara que podria arribar als 250X.
- Té un trípode força estable que incorpora un tascó regulable que permet convertir la muntura altazimutal en equatorial (la més recomenable).
- El control dels motors va gestionat per un computador que, amb més de 38.000 objectes estel·lars amb llurs coordenades memoritzades, guia la ullera automàticament, si vols, seguint unes rutes preestablertes i fa un munt de coses més que ja aniré aprenent.
Així doncs, amb aquest instrument per enfocar estrelles, planetes, asteroides, nebuloses, etc. pràcticament no cal conèixer el planisferi celest ni les constel·lacions. No cal saber-ho però ho vas aprenent necessàriament. És evident que sóc encara i per molt de temps seré un
aprenent d’amateur. No em fa vergonya dir-ho, però em sembla que aniré perfeccionar-me tot xalant de l’espectacle. La primera nit de tenir-lo, (tot just després de desempaquetar-lo) el 17 de setembre, hi havia pocs núvols i la lluna estava en quart creixent. No vaig poder resistir-me de mirar els seus mars i cràters. Encara més, vaig agafar la meva senzilla càmera digital de 5 MB i 6 anys i,
sostenint-la a mà davant l'ocular, vaig disparar mitja dotzena de fotos de les quals us en mostro una (fig. 2). Sé que n'heu vist de molt millors però va ser "la meva primera" i, quan ja sàpiga emprar la càmera CCD us en presentaré més i millors. Possiblement seran del planeta Júpiter que sempre és la segona cosa que guaita un aprenent a afeccionat. Aprenent però entusiasmat.
Una altra faceta del meu interès serà contemplar cúmuls i nebuloses, però heus ací que fins ara he vist molts núvols i ben poques nebuloses...
Si un dia puc treballar sense pol·lució, sense contaminació lumínica, amb una càmera de color i, sobretot, amb més experiència, llavors la imatge serà millor. Massa requisits? Hom veurà.
