Anemoscopi mecànic

ANEMOSCOPI MECÀNIC

 Instrument meteorològic que indica: 

1. Si fa vent i d'on ve, 2. La seva intensitat actual i 3. La màxima ventada produïda durant un lapse de temps determinat. No es tracta doncs de l'habitual penell coronat per la figura d'un pollastre, d'un dofí o d'un avió, sinó d'una mànega petita amb diferents funcions.

El disseny és mecànic-analògic, defugint de tota mena de tecnologia digital i es caracteritza per: 1. No fer ús d'energia externa. Ni piles ni cables. 2. No emprar cap dinamo accionada per una hèlice o unes cassoletes com les usades en nàutica, o en estacions meteorològiques comercials. Aquestes exigeixen disposar de línies elèctriques o dispositius Wifi. 3. Tampoc no s'ha volgut recórrer a xips sensors de pressió, doncs es cauria en la mateixa exigència energètica. 4. S'ha exclòs finalment l’ús de tubs de Pitot, per no complicar el disseny i el manteniment. En resum, un equip el més autònom possible i el projecte s'ha portat a terme recuperant materials que l'autor ja tenia en estoc i l'única compra ha estat la mànega i una barra d'acer roscada amb un cost total de cinc euros amb cinquanta. Aprofitar materials propis constitueix un propòsit i un repte personals. La mànega, barretina o mitjó emprada és pròpia de les que hi solen haver als aeròdroms, però s'ha escollit un model força reduït de només 58 cm de llargada i el dispositiu ha esdevingut molt més sensible que el de la fletxa de penell comú. A més té la virtut de indicar si no fa gens de vent, cosa que no està a l'abast d'un penell convencional. El moviment circular-horitzontal de la mànega es transmet a la part inferior per tal de que sigui més visible i confortable per a l'observador. El senyal de la direcció del vent sí que està a càrrec d'una fletxa però aquí disposada també horitzontalment. És un moviment guiat per una barra rodona de PVC que actua de forma similar a la d'una biela. Per a la rosa dels vents s'ha aprofitat la d'un antic penell, ara ja en desús.

 Tot plegat aquest equip aconsegueix una excel·lent sensibilitat atès que aprecia canvis gairebé imperceptibles de la direcció i de la força del vent. La mesura de la intensitat es transmet per mitjà d'una corda fina fixada a la mànega que eleva o abaixa un índex de color blau que assenyala una escala vertical expressada en nusos; o sigui milles marines per hora. La informació de la màxima intensitat esdevinguda l'efectua un segon indicador ara de color roig, que també llisca al llarg de la barra de PVC i queda retinguda en el punt de registre més alt. Els resultats obtinguts han estat més que acceptables i si alguna crítica es pot fer és que quan es presenten ràfegues de vent dur el conjunt fimbreja una mica més del què el dissenyador s'esperava. És una anomalia que tal vegada es podrà arranjar més endavant fent ús de barres prou rígides. Tanmateix, per ara és força satisfactori, si no es tornen a presentar a la meva illa de Menorca conflictes meteorològics tan dramàtics com ho fou l'apocalíptica dana del quinze d'agost proppassat.

Rellotge de sol útil.

La meva afecció als rellotges de sol, dels quals n’he construït com una dotzena, m’ha portat recentment a dissenyar-ne i construir-ne un: el quadrant solar de lectura directa, del qual me’n sento molt satisfet. Si més no, atenent a que és capaç de mostrar l’hora mitjana oficial o hora civil, amb una precisió suficient com per ajustar al minut un altre rellotge “no solar” que s’hagi aturat.
En la gran majoria de casos, quan un profà en la matèria* consulta l’hora en un rellotge de sol, comprova que l’ombra solar de l’estil (o gnòmon) no sembla anar gaire be:
- o no marca l’hora civil (la oficial) en la gran majoria de rellotges senzills, i pot errar més d’un quart en la millor de les condicions. (A vegades, més d’una hora! en un quadrant ben construït).
- o que per arribar a la correcció i tenir l’hora “real” l’esmentat profà es faci un garbuix per haver de sumar o restar uns valors d’una taula adjunta (si és que l’aparell la incorpora) o d’haver de seguir unes corbes força complicades en forma de vuit dibuixades damunt el quadrant.
Fins i tot es pot haver d’esperar que siguin les 12 del migdia (d’avui o de l’endemà si ja han passat) per obtenir aital correcció.
El resultat sol ser que la majoria dels no-iniciats s’atipen aviat d’aquell artilugi de factura tan arcaica i fugen de l’indret amb la única, però gran satisfacció, de saber-se posseïdors d’uns rellotges de canell que indiquen l’hora d’una manera molt millor.
Per altra banda, la precisió de la lectura horària sol ser decebedora, atès que, consultant un quadrant solar, no es poden arribar a apreciar els minuts horaris. Ni tan sols hi estan dibuixats.
És per això que, ajudat pel meu amic Ramon Rius, he calculat i realitzat un rellotge de sol que no necessita aritmètica per deduir l’hora “real”. Que no cal afegir o restar uns minuts obtinguts per l’anomenada equació del temps, ni tampoc uns altres minuts corresponents a la longitud geogràfica de la posició en que ens trobem respecte del meridià zero.
En el meu aparell no es calcula res, ni tan sols és menester tenir en compte si és estiu o és hivern per afegir o treure l’hora o les dues hores que, dos cops per any, les nostres autoritats (que ens tutel·len) ens fan modificar tots i cadascun dels nostres rellotges.
En el quadrant solar que descric tot està previst: se l’observa i es llegeix l’hora de manera directa.
Descriptivament, es tracta d’un quadrant horitzontal suportat per un pedestal cilíndric (fig. 1) L’estil (o gnòmon) que projecta l’ombra és un fil de niló de 0,7mm de diàmetre, prou prim com per produir una imatge fosca ben estilitzada (fig. 2).
Conté un engranatge accionat per un vis-sens-fi que li confereix una inclinació ajustable al voltant d’un eix paral·lel al de rotació terrestre. I aquest és el dispositiu que corregeix el decalatge horari (fig. 3). És el quid de la qüestió.
Quant a la precisió, vull indicar que el quadrant està gravat amb tots els minuts horaris des de les 5h45 del matí fins les 8h15 del vespre. I, d’ençà que el vaig instal·lar, ja fa un any fins avui, l’artilugi ha indicat l’hora amb una tolerància de ±1 minut.
L’única necessitat que presenta aquest rellotge de sol és que una vegada o dues per setmana, cal retocar un disc situat sota el quadrant calibrat amb els dies de l’any per fer-lo coincidir amb la data actual (fig. 4).
Per facilitar aquesta operació, el quadrant també incorpora un calendari solar compost per unes corbes dibuixades en la part inferior i un con agut en posició vertical que fa que l’ombra de la punta ens assenyali sempre la data aproximada en que ens trobem (fig. 3).
Això sí, el funcionament del rellotge requereix (com tots) que es compleixi una condició sine qua non: que faci sol.

Vostre, Robert.

A useful sundial
I am working in some sundials with capability of indicate civil time directly.
Till now, I have made a horizontal inclining sundial what, meanwhile a gear wheel and a worm gear, the complete device turns around the stylus and, therefore, parallel to the earth axis.
By means this tilt, the observer don’t needs calculation. Both time equation and the site’s geographic longitude are automatically corrected.
Solely must be necessary -two times per week- adjust a dial button to fix the year’s day. For this reason the system likewise incorporates a solar calendar with sufficient precision for this fitting.
To set forward the sundial one or two hours to put at legal time, is only necessary tilt the quadrant until some marks that indicates summer, winter or solar horary.
The apparatus build at the moment, gives a precision of ±1 minute lengthwise of one year.

Robert.

Fig. 1

Fig. 2

Fig. 3

Fig. 4

Fig. 1. Vista general. General view.
Fig. 2. Hora: Les 8, 33 del matí del dia 26 d’abril. Time: 8 hours, 33 minutes a.m. of April 26th.
Fig. 3. Detall dels engranatges i els visos d’ajust del sistema. Support gears and adjusting screws of the system.
Fig. 4. El dispositiu corrector solidari del vis-sens-fi. See the corrector of time equation.


* La ciència que estudia i permet el càlcul dels quadrants o rellotges solars s’anomena gnomònica.